Des dels últims anys, des d’institucions com la Unió Europea (2018), es desenvolupa la noció de digital youth work com l’àmbit de treball socioeducatiu amb la població jove orientat a promoure’n la inclusió social mitjançant les tecnologies digitals. Per a la seva adaptació i aplicació al context espanyol, es proposa que l’educació social és el camp més propici. No obstant això, per desenvolupar una «educació social digital», cal entendre prèviament quin és el nivell actual de competències digitals de les educadores socials.
En un article titulat «El clima de la historia: cuatro tesis», l’historiador bengalí Dipesh Chakrabarty ens fa una provocadora invitació: deixem per un moment en suspens la lògica immediatista des de la qual acostumem a pensar-nos en un món altament tecnològic i hiperconnectat.
Fa uns quants dies de la publicació del nou treball de la cantant Rosalía, Saoko, i això ha generat una allau d’anàlisis i reaccions de tota mena al voltant de la producció musical, l’estètica de la cantant o el videoclip. És en aquest últim que em centraré a propòsit d’un dels comentaris que ha rebut, relacionat amb l’imaginari que el clip evoca.
El metavers ha estat batejat com el nou capítol d’internet, un món virtual on les persones es connecten per mitjà d’ulleres 3D i, més endavant, amb altres dispositius de realitat virtual i realitat augmentada més avançats i lleugers. Com seran els esdeveniments al metavers? Com es dissenyaran els espais i les activitats en aquest nou món virtual?
Per què ens pot interessar dissenyar projectes personals, propis, autoiniciats, autoencàrrecs o com els vulguem anomenar? O, dit d’una altra manera, què ens pot portar a posar-nos el barret de dissenyador o dissenyadora, client i la resta de papers de l’auca que hi ha en el procés de disseny? Força estudiants que acaben els estudis de disseny es pregunten «I ara què faig, si tinc poca experiència i pocs projectes al portafolis?». Doncs, bé, un dels camins que podem prendre és el de l’autoencàrrec.
En una època en què les marques conviuen amb un escrutini públic constant, és més important que mai actuar des d’una perspectiva ètica, responsable i conscient socialment parlant, en pro del bé comú. Si bé ja s’ha anat assimilant la importància d’aplicar els principis de sostenibilitat, sobretot en l’àmbit mediambiental, hi ha encara aspectes bàsics i imprescindibles que sovint queden en l’oblit, com ara el compromís amb la diversitat funcional de les persones. Tenen en compte les marques els criteris bàsics que cal seguir pel que fa a l’accessibilitat i la inclusivitat?
El sector publicitari experimenta una de les transformacions més grans de tota la seva història. L’auge de la publicitat digital, encara més accentuat per la pandèmia, ha comportat la incorporació de nous perfils professionals a les agències de comunicació.
La recuperació dels treballs de l’acadèmica i activista bell hooks posa en valor un llegat que clama per un feminisme interseccional en un moment de canvis generacionals i debats a l’activisme global.
Han d’anar juntes la cultura i l’educació als carrers dels nostres barris? Han de tenir les institucions culturals un compromís ferm amb l’entorn que habiten? Han d’implicar-se les escoles en els canvis i conflictes del paradigma digital? Aquestes només són tres preguntes d’una dotzena que podríem formular relacionades amb els reptes de la realitat contemporània lligats a l’educació, la ciutat i la cultura.
Una simple cerca a Google evidencia allò que és fàcil d’intuir. El nombre de resultats que obté el cercador en combinar les paraules «dona» i «emprenedoria», o simplement «emprenedores», és notablement inferior al que la paraula «emprenedors» o qualsevol combinació en masculí et retorna. Dos-cents quinze mil resultats enfront de vuit-cents quaranta-un mil. Potser és una mica trampós perquè és clar que el masculí s’utilitza encara com a genèric, però no deixa de cridar l’atenció i posa de manifest que continua essent necessari donar visibilitat a l’emprenedoria femenina.