Durant molts anys ens hem acostumat a entendre i explicar el canvi climàtic com tot allò que passa al nostre planeta: escalfament global, inundacions, incendis, desforestació, pluja nuclear, extincions, desaparició accelerada de la biodiversitat... Amb el temps i la contínua degeneració dels ecosistemes terrestres, hem començat també a conèixer la seva dimensió experiencial: guerres, migracions forçades, pobresa, col·lapse del sistema alimentari... Finalment, a cop de pandèmia, vam comprendre que les conseqüències del canvi climàtic no ocorren només en països distants, a les tortugues i als ossos polars. Ens afecten a tots, són terribles i ens estan matant.

El 1899 Thorstein Veblen va escriure La teoria de la classe ociosa com a crítica d’una societat nord-americana que al cap de dues dècades es convertiria en l’anomenada societat de consum. Durant aquells feliços vint (roaring twenties) es va inflar el que seria una de les bombolles econòmiques més sagnants i, un segle més tard, després dels mesos en què ens hem vist en l’obligació de romandre en bombolles físiques pel confinament, parlar de consum en singular pot revelar-se insuficient.

El proppassat agost ens va deixar una de les figures que més ha fet per integrar la creativitat en tot allò que envolta la nostra vida quotidiana, en especial en els espais relacionats amb el món de l’aprenentatge. Des d’aquestes pàgines no podíem deixar passar l’oportunitat de fer-li un petit homenatge. Sir Ken Robinson, autor i gran comunicador anglès establert a Califòrnia, ha estat un dels investigadors més influents en l’educació d’ençà que va començar el segle XXI.

En el context actual de pandèmia, però també de crispació política, han circulat nombroses informacions falses l’origen de les quals es troba en contingut generat des de comptes que parodien algun conegut personatge de l’esfera pública, habitualment des de Twitter. En alguns casos s’han arribat a suspendre alguns comptes, acusats de jugar a la confusió amb una persona real. Aquesta desconfiança informativa sol passar per alt la diversitat de tipologies, contextos i rols que tenen els personatges paròdics en xarxes socials. En aquest article em proposo fer una aproximació inicial a aquest fenomen, més complex del que sembla a primera vista.

La pandèmia que ha marcat aquests darrers mesos, particularment en els moments de confinament més estricte, ha suposat un destacat increment de l'activitat online. De la mà d'aquest fenomen, també ha crescut la cara més negativa de la interacció via Internet: la ciberviolència. La investigadora Leila Mohammadi analitza la victimització de les dones joves en aquest context. 

Vam dedicar un article fa unes setmanes a remarcar la importància de la comunicació de proximitat per entendre la realitat que ens envolta en temps de crisi i participar en les nostres societats. En aquest aprofundim en els reptes que el periodisme de proximitat ha d’afrontar per sobreviure, com la gran dependència de la publicitat i la legislació vigent.

Qui no ha sentit mai l’expressió «Els nadons venen amb un pa sota el braç»? Però els temps canvien i ara podríem dir que «Els nadons venen amb una eina tecnològica sota el braç» atès que, de manera sorprenent i a molt curta edat, les nenes i els nens fan anar amb gran facilitat qualsevol dispositiu mòbil.

En ple confinament i context de pandèmia, les plataformes socials han tornat a protagonitzar un profund debat entorn de la seva actuació davant la difusió del discurs de l’odi que es pot produir en aquests espais de comunicació. Un debat en el qual actors polítics i econòmics s’han anat pronunciant, juntament amb usuaris i agents relacionats amb les empreses tecnològiques. La discussió s’ha vist marcada per arguments que han enarborat la defensa de la llibertat d’expressió i la limitació de la censura davant d’altres que advoquen per la necessitat d’intervenir per frenar els missatges d’odi.

Ho sabem des de sempre. L’home conviu malament amb la incertesa. No saber què passarà ens supera. No hem après a viure amb la incertesa, ni nosaltres, ni els mercats de valors que trontollen amb el mínim indici d'inestabilitat. I, no obstant això, què hi ha de més incert que la pròpia vida? Ho acabem de comprovar i en realitat hi seguim instal·lats. La pandèmia de la COVID-19 ha evidenciat més que mai la nostra vulnerabilitat. 

La programació informativa adreçada a infants i joves és escassa. Durant l’estat d’alarma el consum s’ha disparat per a totes les franges d’edat, tot i que dels petits no en tenim gaires detalls, ja que les audiències habitualment no tenen en compte aquests públics. Un dels programes televisius que s’ha fet càrrec de la informació i entreteniment dels nens i nenes ha estat l’InfoK. Explicarem com són els seus continguts i algunes de les claus de l’èxit.