Els darrers mesos gairebé només parlem d’intel·ligència artificial (IA), que si «la IA ha vingut per quedar-se», que si «la IA ja no és el futur, sinó que és el present», etc. Entre que escric aquest text i es publica, ja hauran canviat moltes coses i tot plegat haurà evolucionat cap a camins encara desconeguts. Així i tot, m’aventuro a escriure i que passi el que hagi de passar. Som-hi! Quin ús estem fent de la IA en professions com el disseny, l’audiovisual, el periodisme o la comunicació?

El mes de gener implica el retorn a la rutina, després d’uns dies de festa, grans àpats i descans. Deixem enrere el Nadal, que representa ja, avui dia, un moment emotiu que va molt més enllà de celebracions religioses. És un període en què la societat se submergeix en un esperit festiu i de generositat. Per a les marques, aquest moment representa una bona oportunitat per connectar amb el seu públic d’una manera més emocional i crear així un vincle durador.

Al llibre titulat The Acceleration of Life in Digital Capitalism, la sociòloga Judy Wajcman reflexiona sobre com la cultura digital ha transformat la nostra experiència del temps. Ens brinda una discussió estimulant sobre la relació entre l’acceleració de la vida, la pressió del temps i el procés constant de desenvolupament tecnològic que caracteritza les societats capitalistes digitals actuals.

Amb el començament del mil·lenni, parlar de «nadius digitals» va esdevenir un fet molt comú per a molts. Amb aquest concepte, Marc Prensky (escriptor i orador estatunidenc expert en educació) feia referència a una nova generació d’estudiants que començaven a arribar a les universitats i que no s’adaptaven bé al sistema educatiu. El diccionari d’Oxford reprèn la idea de Prensky i defineix els nadius digitals com els qui han crescut en l’era de les tecnologies digitals.

Arribem al final d’any i proliferen les llistes amb el resum del més destacat en tots els aspectes de la nostra vida. Llistes de tota mena, en tots els àmbits. Tenim realment una relació curiosa amb les llistes, objecte de polèmiques inacabables sobre què queda dins, què fora i per què aquest ordre i no un altre. Per què són tan populars les llistes? En el meu cas, la meva relació amb les llistes és complicada, i els dedico aquest article.

A mitjan 2023, la presidenta del Fons Nacional d’Innovació italià i experta en polítiques digitals, Francesca Bria, advocava per una eina com Twitter, però de base pública, oberta i plural. Llavors, els canvis recents en la propietat d’aquesta plataforma, ara denominada X, preocupaven i estaven comprometent els valors democràtics, la sobirania digital i l’interès públic, segons Bria en una entrevista a Frankfurter Allgemeine Zeitung.

Els darrers dies del novembre passat, vaig tenir el privilegi de participar en l’esdeveniment Music Futures, organitzat per l’Área de Nuevas Identidades Musicales y Audiovisuales (ANIMA) amb la coordinació de l’experta professional i acadèmica Isabel Villanueva, a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Durant aquesta trobada, vam comptar amb la presència destacada de Gigi Johnson, experta analista de la transformació digital en el món de la música, qui va dirigir el Center for Music Innovation de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles (UCLA) i va exercir la docència a l’Herb Alpert School of Music de la mateixa universitat.

El passat 20 de novembre va tenir lloc el primer seminari organitzat per l’equip del projecte de recerca eHealthLit4Teen, titulat «Desinformació, salut mental i xarxes socials: estratègies per acompanyar els i les adolescents». Hi van assistir docents i altres professionals de l’àmbit educatiu que treballen amb adolescents. La sessió va estar moderada pel professor Ferran Lalueza i va tenir dues parts: en la primera, la investigadora principal del projecte, Eulàlia Hernández, va presentar-ne els primers resultats; en la segona, les periodistes Núria de José i Sílvia Loewe van oferir, respectivament, una xerrada i un taller sobre desinformació.

El passat estiu, vaig llegir Dune (Herbert, 1965) a quaranta-dos graus a l’ombra. Durant la lectura desitjava canviar la samarreta i els pantalons curts per un dels artefactes de supervivència de la novel·la: els destilcossos dels fremen, perfectament adaptats al clima desèrtic del planeta Dune. Viure un estiu postsequera com el que hem tingut al nostre planeta ens hauria de fer reflexionar sobre les condicions climàtiques, tal com fa Frank Herbert a la seva novel·la. Tot seguit, us comparteixo la meva reflexió, explorant un objecte creat per l’autor com a exemple de disseny-ficció, i comparant-lo amb altres prototips que exploren la crisi climàtica més enllà del món literari de l’autor.

Le Corbusier va publicar el 1924 La ciudad del futuro, una obra fonamental del planejament urbà i rural modern. El llibre subratlla el creixement incontrolat de les ciutats i proposa els principis bàsics del que considera la ciutat del futur. El 1965, Jean-Luc Godard presenta la pel·lícula de ciència-ficció Alphaville, una icona del moviment nouvelle vague en la qual el director francès ens presenta una ciutat futurista sota la trama d’un agent secret enviat a Alphaville per assassinar el fundador de la ciutat, el científic conegut com a professor Von Braun.