Bertolt Brecht es preguntava «quins temps són aquests en què hem de defensar allò que és obvi?», i em penso que hi estem tornant. M’explico al llarg d’aquest article, en el qual barrejaré opinió i visió de futur amb algunes dades extretes del present. Sap greu acabar el curs acadèmic amb una visió un xic pessimista, però els temps, com dèiem, no semblen anunciar un futur millor.

Des de la influència de TikTok fins als continguts virals, passant per l’ús que fem de la intel·ligència artificial, les xarxes socials són un ecosistema propici per desenvolupar el màrqueting polític en aquesta campanya electoral. Les tendències globals a les xarxes socials se solapen amb el desenvolupament d’hàbits de consum a Espanya.

El llenguatge verbal és un petit percentatge (menys del 10 %) del context comunicatiu. El llenguatge inclusiu, tot i que no és una novetat i té dècades de recorregut, és una de les pràctiques més esteses en institucions, empreses, etc. per tal de visibilitzar les dones i altres col·lectius. Què podem fer, doncs, perquè la comunicació, en sentit global (verbal i no verbal) sigui més igualitària?

L’avenç meteòric de la intel·ligència artificial (IA) està centrant el debat els últims mesos i genera reaccions entre experts i inversors, però també en l’àmbit legislatiu. El sector periodístic no està al marge d’aquesta conversa, sobretot quan es qüestiona com aquest avenç tecnològic pot afectar el futur professional.

Ara que s’acosta la propera cimera del clima de l’ONU, el focus mediàtic es torna a posar en les qüestions mediambientals i en les responsabilitats dels governs i les corporacions. Un tema que cal revisar de manera freqüent és l’anomenat greenwashing, és a dir, les estratègies utilitzades per les empreses per simular o fer veure que fan polítiques i accions per ser respectuoses amb el medi ambient i reduir el seu impacte.

A vegades, els aprenentatges o els seus qüestionaments poden arribar des dels llocs més insospitats. Això és el que m’ha tocat experimentar en la passada campanya electoral de les municipals del 2023 mitjançant la meva participació en les llistes d’una candidatura. El valor de la feina en equip, el compromís mutu i el concepte de la intel·ligència col·lectiva són algunes de les qüestions que he revisat durant les setmanes prèvies a la nostra cita recent amb les urnes.

Fa gairebé 100 anys, l’economista John Maynard Keynes afirmava que el sistema capitalista no tendiria a la plena ocupació, ni a l’equilibri dels factors productius, sinó cap a un equilibri que només de manera accidental coincidiria amb la plena ocupació. Segons les seves prediccions, la societat actual ja hauria avançat tant que els països més desenvolupats es podrien permetre el luxe de realitzar jornades laborals de 15 hores setmanals. La realitat, però, ha esdevingut ben diferent.

Tot producte s’emmarca en un mercat i és, per definició, la solució (o la millora d’una solució) a una necessitat, potencial o palpable, d’una audiència. Aquests productes, per tant, s’han de diferenciar de la competència per mitjà de promeses, verbalitzades normalment en l’espectre comercial. Per això, si tots els productes solucionen un problema concret, què passa quan la promesa que es fa és ajudar-te a solucionar problemes de tota mena? I si el que ofereix tota una gamma de productes és, simplement, obtenir més i millors solucions?

La representació en imatges de les persones grans als mitjans de comunicació tradicionals i digitals no és precisament inofensiva. Reflecteix les pràctiques socials, així com els prejudicis que podríem tenir sobre el procés d’envelliment i com és ser vell (o vella). Aquestes representacions visuals permeten reflexionar sobre els significats d’aquestes pràctiques socials i el seu impacte en les interaccions quotidianes que involucren les persones grans.

[POTS LLEGIR LA VERSIÓ ORIGINAL DE L’ARTICLE EN ANGLÈS AQUÍ.]

La gent gran ha estat sempre un col·lectiu infrarepresentat en la publicitat i, quan ha aparegut, ho ha fet de manera estereotipada i pejorativa. És una realitat difícil de justificar, més tenint en compte el creixent pes demogràfic i econòmic d’aquest grup d’edat. A poc a poc, però, van apareixent iniciatives per fer front a aquest edatisme crònic. Exemples que val la pena compartir i posar en valor perquè ajudin a conscienciar sobre la necessitat d’un canvi de rumb que ha de començar pels professionals mateix de la comunicació que dissenyen les campanyes.