Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.
Marc-Uwe Kling ha escrit QualityLand (2017), una novel·la que no només és un best-seller, sinó que, a més, analitza de manera divertida els reptes de la digitalització de la societat i té més impacte que qualsevol acadèmic. La novel·la és una distopia més, sobre què pot passar si les tecnologies digitals que coneixem avui dia continuen avançant per on van. Molt en la línia d’altres novel·les distòpiques sobre tecnologia com The Circle (Eggers, 2017) o La Klara i el Sol (Ishiguro, 2021).
El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.
Davant l’ús de les plataformes de social media en el conflicte bèl·lic de manera estratègica, les empreses mateix s’han vist en alguns casos en la necessitat de pronunciar-se sobre la seva postura davant d’una determinada utilització. La manera d’actuar i reaccionar ha estat diferent, però evidencia les mesures que aquests entorns poden posar en marxa per fomentar o limitar l’abast d’alguns perfils i continguts.
És probable que als centres on s’estudia i s’ensenya periodisme s’hagi d’explicar a les estudiants l’escàndol que va destapar The Guardian sobre l’empresa de consultoria Cambridge Analytica i el seu paper en el resultat del Brèxit o en la victòria de Donald Trump del 2016. No fa gaires dies, un col·lega professor de periodisme en una universitat pública de Madrid em va explicar que un grup dels seus estudiants de quart curs el va interrompre per preguntar-li «què era això del Ferrerasgate». Malgrat la seva actualitat i gravetat, tots dos casos semblen condemnats a l’oblit, engolits per l’enèsima crisi de Twitter.
Els últims anys, la irrupció i popularització dels social media ha produït un alt impacte en l’ecosistema comunicatiu. Els seus usos i el seu consum s’han anat ampliant per cobrir des de les necessitats socials fins a altres de tan variades com les informatives, d’oci i entreteniment, formatives... També han donat compte de la seva importància en fites clau de la història recent com en situacions de catàstrofe i emergències, o també en campanyes propagandístiques i en la difusió de les conegudes com a fake news. Per això, l’interès per reflexionar sobre l’ús estratègic que adquireixen ara en el conflicte bèl·lic d’Ucraïna.
A voltes, la casualitat situa dos esdeveniments en un temps proper i et fa veure les coses amb una nova perspectiva. En aquest cas, i en serà el tema en aquest article, parlarem de la primera condemna per fake news i el futur de Twitter. De tot plegat, en voldria comentar alguns aspectes que em semblen interessants.
És indubtable que tots els objectes dissenyats, analògics o digitals, consumeixen o han consumit energia elèctrica. En la seva producció (una cadira) o en la seva distribució, l’han consumit. I molts s’alimenten de l’electricitat per funcionar regularment, com, per exemple, una cafetera o un telèfon mòbil.
L’octubre del 2019, vaig publicar un article sobre DORA (Declaration on Research Assessment, la declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca) en el qual parlava de les implicacions que tenia la signatura d’aquesta declaració per a la UOC. Molt sintèticament, DORA critica les limitacions del factor d’impacte i, d’una manera més general, denuncia una avaluació de la ciència basada en idees d’excel·lència exclusivistes, bibliomètriques i mecanitzades.
Els passats 19, 20 i 21 d’octubre es va celebrar a Granada la XLVII Reunió d’Estudis Regionals, que s’emmarca en la International Conference on Regional Science. La sostenibilitat, els canvis demogràfics i la desigualtat social dels territoris van ser els temes més recurrents durant les jornades. Però, el més gratificant va ser comprovar que, com a solució a molts dels problemes plantejats, apareixien estratègies relacionades amb allò col·laboratiu.