Poques vegades, tenim l’oportunitat de visitar exposicions i conèixer la persona que ha realitzat les peces. De vegades, perquè són creadores inaccessibles, de vegades, perquè ja no hi són. No és el cas que avui presento en aquesta crònica, ja que he tingut la sort de poder recollir la visita realitzada a l’exposició La màgia del camí. Disseny i processos de Lluc Massaguer a l’espai de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de Terrassa, que s’ha pogut visitar fins al dia 27 de gener de 2023.

A pocs sorprendrà que el règim xinès utilitzi tecnologies digitals per vigilar i sancionar la població. El que pot sorprendre més és que aquest tipus de tecnologies de control també es facin servir en el si de democràcies avançades com la nostra.

Desmesurada com el diarreic paquiderm que en protagonitza el pròleg, Babylon (Damien Chazelle, 2022) ens retrotreu a l’era en la qual el cinema era un espectacle de masses i les seves estrelles, autèntiques divinitats. En la nova pel·lícula del director de La La Land, la transició del mut al sonor serveix de teló de fons a la història d’un grapat de personatges els camins dels quals –en cerca de la immortalitat que Hollywood brinda als seus escollits– s’entrecreuen intermitentment.

Com calculo les meves tarifes si soc autònom/a? Quant puc cobrar, sense semblar que em flipo i, alhora, arribar a final de mes? Aquestes són algunes de les moltes preguntes que se’ns plantegen quan ens fem autònoms. Un tema feixuc i poc sexy a priori. Però és un peatge bàsic que cal pagar si volem construir un negoci rendible (sí, negoci, empresa: que no et faci por anomenar-lo així, perquè això de dir-li projecte evidencia la por que ens fa la responsabilitat d’emprendre).

Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.

La paraula expectativa prové etimològicament de spectare (contemplar o veure detalladament), amb el prefix ex, fent-ho cap enfora. Es refereix a l’esperança o possibilitat d’aconseguir una cosa, i la tenim tan integrada a la nostra mirada que, de vegades, es converteix en prejudici o, com a mínim, sovint ens pot desviar del focus. Les expectatives se’ns col·loquen com a filtre en la relació amb les altres persones i, també, per descomptat, en l’àmbit acadèmic i en el professional.

El duet Twitter-Musk no para de donar-nos titulars. El perill de fer fallida tècnica per la reducció de treballadors experts en infraestructura tecnològica és l’últim capítol d’una curta però intensa història de terror de l’era d’internet: el pànic de la pèrdua de la memòria digital, tan poc atesa en aquests temps de condició efímera en què la immediatesa, la fugacitat i l’acceleració s’imposen.

El joc de posicionament no és patrimoni exclusiu del futbol. De fet, també és quelcom fonamental en la professió del Màrqueting i de la Comunicació. Per una banda, les marques juguen a posicionar-se en les ments dels seus clients (actuals o potencials) amb unes fortaleses i debilitats concretes que les diferenciïn de la competència. Per altra banda, les organitzacions també es veuen obligades a posicionar-se en problemàtiques socials i mediambientals amb l’objectiu d’apropar-se als seus grups d’interès en els temes que més els preocupen.

Què tenen en comú House, Prison Break, Lost o House of the Dragon? O Black Mirror, Broadwalk Empire, A Game of Thrones, The Sopranos i The Wire? La resposta immediata sembla fàcil: es tracta d’exemples destacats d’importants sèries de televisió dels últims anys. Però, hi ha una altra connexió menys evident: la presència d’un mateix director o directora en, almenys, algun dels seus episodis. I és que, fora de casos molt particulars, la direcció de ficció en televisió és una tasca que, en comparació amb el cinema, passa desapercebuda, mentre que el mèrit d’autoria recau en figures com la del showrunner. És la direcció de televisió una qüestió merament funcional? En donem algunes idees.

Marc-Uwe Kling ha escrit QualityLand (2017), una novel·la que no només és un best-seller, sinó que, a més, analitza de manera divertida els reptes de la digitalització de la societat i té més impacte que qualsevol acadèmic. La novel·la és una distopia més, sobre què pot passar si les tecnologies digitals que coneixem avui dia continuen avançant per on van. Molt en la línia d’altres novel·les distòpiques sobre tecnologia com The Circle (Eggers, 2017) o La Klara i el Sol (Ishiguro, 2021).