En un article previ, arran de l’èxit del film El 47, repassàvem l’insuficient treball que ha fet el cinema per explicar la ciutat de Barcelona en les últimes dècades. Aquest dèficit s’entén, en part, per la funció que altres arts i tècniques visuals van assumir de la Transició ençà. És el cas del vídeo i la televisió, en les seves diferents expressions més o menys institucionalitzades, així com el de la fotografia en l’àmbit més artístic. Tot i això, va ser el disseny –en un sentit integral: com a disciplina comunicativa, com a gremi i com a segell d’identitat– el que realment va explicar Barcelona. Una altra cosa és de quina forma i amb quin esperit crític ho va fer.

Claude Barras és una de les figures essencials de l’animació europea. Nascut a Sierre (Suïssa) el 19 de gener de 1973, va estudiar il·lustració a l’École Émile Cohl i antropologia a la Universitat Lumière, a Lió. El seu primer llargmetratge, La vida d’en Carbassó (Ma vie de Courgette, 2016), va ser aclamat per la crítica i el públic internacional, i va obtenir múltiples reconeixements, incloent-hi una nominació a l’Oscar. Ara presenta el seu segon llargmetratge: Salvatges.

«Estan tocades de mort les xarxes socials?». Amb aquesta provocativa i alhora suggeridora pregunta, la periodista i investigadora Susana Pérez Soler em va convidar a unir-me a un debat asíncron impulsat per la revista Barcelona Metròpolis i centrat en el rol que actualment exerceixen aquestes populars plataformes digitals en la nostra societat. Ben abrigallat per vuit especialistes de l’àmbit als qui segueixo i admiro des de fa temps, vaig acceptar el repte.

El pròxim 11 de febrer (11F) se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. Fa solament 10 anys que va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides; concretament, el 22 de desembre de 2015. L’objectiu d’aquesta celebració és el de promoure l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en els camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (les conegudes com a STEM) i recordar que la seva participació ha de ser enfortida a escala global.

La dicotomia entre allò analògic i allò digital fa temps que està diluïda en la nostra vida quotidiana. No obstant això, encara podem trobar debats enèrgics, des d’un enfocament binari, entorn del valor material, simbòlic i cultural de la naturalesa de l’un i de l’altre; com si es poguessin separar. El que segueix són reflexions i arguments sobre el valor intrínsec de la producció digital en la cultura.

El passat mes de desembre es va celebrar Expanding the margins, un congrés internacional de recerca en disseny, organitzat des del Grup de Recerca Mediaccions i els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. En aquest article parlarem d’una de les temàtiques que es van abordar, la relació del disseny amb la salut i el benestar, i ho farem surfejant aspectes com el codisseny, el disseny col·laboratiu, l’escolta activa, els estigmes i la sensibilització.

Des de 2020, juntament amb l’Elisenda Ardèvol i la Sandra Martorell, hem analitzat les narratives sobre la crisi climàtica, primer a Instagram i ara a TikTok, ampliant després l’equip amb l’Ona Anglada. La nostra recerca és principalment qualitativa i se centra en persones creadores de contingut mediambiental i/o sostenibilitat a les xarxes. En aquest article, ens agradaria compartir algunes de les reflexions i conclusions extretes del nostre treball de camp, que poden ser útils per a les noves maneres de comunicar sobre la crisi climàtica, en relació amb un article publicat fa uns dies a eldiario.es, amb el qual intentarem establir un diàleg.

La victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials del 5 de novembre de 2024 i el consegüent nomenament del propietari d’X, Elon Musk, per a dirigir una agència denominada Departament d’Eficiència Governamental (DOGE, per les seves sigles en anglès) han provocat un nou èxode d’aquesta plataforma. L’anterior es va produir l’octubre de 2022 després de la compra de Twitter (ara X) per part de Musk.

Les cartografies visuals són eines que transcendeixen la representació espacial per a convertir-se en pràctiques reflexives i transformadores. Vinculades a perspectives feministes, conviden a reinterpretar els territoris com a espais de cura, resistència i col·laboració. Aquest article explora com aquestes metodologies integren elements visuals, col·lectius i crítics, tot qüestionant narratives dominants i proposant noves maneres d’habitar. A partir de la filosofia de Martin Heidegger, es reflexiona sobre el fet d’habitar com un acte de cura, tot construint comunitats més justes i inclusives.

La salut mental i el benestar emocional són dos conceptes que van del bracet per comprendre com ens sentim, pensem i actuem en la nostra vida diària. Representen un estat d’harmonia on una persona reconeix les seves capacitats, i pot desenvolupar les seves habilitats cognitives i emocionals, viure en societat i afrontar les exigències del dia a dia. No es tracta només d’evitar una malaltia mental, sinó de ser capaç de gestionar els desafiaments quotidians, l’estrès i mantenir relacions satisfactòries i una feina productiva.